El diagnòstic del TDAH

Abans del diagnòstic, la família o professionals del centre educatiu, solen tenir sospites d’un possible TDAH. Aquestes solen ser degut als següents motius:

HIPERACTIVITAT

  • No poden romandre asseguts en situacions que ho requereixen.
  • Quan estan asseguts, canvien de postura amb freqüència i mouen els peus i les mans constantment.
  • Corren o salten excessivament en situacions inapropiades.
  • Tenen dificultat per jugar o divertir-se en silenci o tranquil·lament.
  • Solen entorpir els assumptes dels altres, toquen coses que no deuen.
  • Estan sempre en moviment, com si estiguessin amb el “motor en marxa”.
  • Parlen en excés.
  • Solen tenir més accidents dels normals.

IMPULSIVITAT 

  • Actuen abans de pensar. Només veuen les conseqüències dels seus actes quan és massa tard i ja han dit o fet alguna cosa fora de lloc; però, no aprenen i tornen a reaccionar de forma irreflexiva.
  • Interrompen constantment converses i jocs.
  • Es mostren impacients; els costa esperar el seu torn.
  • Solen resistir-se a la disciplina.
  • Responen bruscament i abans que s’hagi completat la pregunta.
  • Es fica en els assumptes d’altres.
  • Solen ser poc previsors i obliden planificar.
  • No distingeixen el perill, s’enfrascan en activitats perilloses.
  • Escassa tolerància a la frustració.

DÈFICIT D’ATENCIÓ

  • Tenen dificultats per mantenir l’atenció en tasques o en el desenvolupament d’activitats lúdiques.
  • Eviten comprometre en activitats que requereixen un esforç mental sostingut.
  • Poden tenir problemes per prioritzar les tasques, cometen errors per descuit en els deures escolars i altres activitats, ja que no presten prou atenció als detalls.
  • No semblen escoltar quan se’ls dirigeix ​​la paraula.
  • Es distreuen amb facilitat; solen deixar el que estan fent per atendre a sorolls o fets trivials.
  • Els costa seguir instruccions o ordres i no finalitzen les seves tasques.
  • Tenen dificultats per organitzar les seves tasques i activitats.
  • Són molt oblidadissos en les seves tasques quotidianes.
  • Canvien contínuament el focus d’atenció, sense arribar mai l’objectiu final.
  • Perden amb freqüència els elements necessaris per a les seves tasques o activitats (llapis, quaderns, joguines, etc.).

Sobre el diagnòstic

Un diagnòstic precís i a temps és el primer pas per a pal·liar els símptomes del TDAH i prevenir les seves complicacions. No hi ha una edat ideal per acudir al professional; això dependrà de les característiques de cada cas. En principi, se li ha de consultar sempre que s’observin problemes en el funcionament quotidià d’un nen respecte al que s’espera per la seva edat a nivell personal, social i escolar.

Les manifestacions del TDAH solen aparèixer amb l’inici de l’escola primària. Això es deu al fet que durant els primers anys d’escolaritat, s’exigeix ​​al nen una sèrie de demandes a les quals no està acostumat:

  • Romandre assegut durant molt de temps.
  • Horaris més estructurats.
  • Realitzar deures a casa.
  • Mantenir una gran atenció i control sobre si mateix.

Aquests canvis, que per a la majoria es produeixen de forma natural, no són tan senzills per als nens amb Trastorn per Dèficit d’Atenció / Hiperactivitat (TDAH). El gran nombre d’exigències a les que el nen amb TDAH no pot respondre, fa evident la necessitat d’un diagnòstic de la mà d’un professional clínic especialitzat.

Generalment, són els pares, professors, psicòlegs escolars, pedagogs o pediatres els que primer poden detectar un possible TDAH en un nen que té problemes que no s’expliquen. Però són els professionals mèdics (neuropediatre, psiquiatre infantil, psiquiatre o neuròleg) els que realitzaran un diagnòstic definitiu. Aquest és fonamentalment clínic i inclou:

  • Entrevistes amb els pares i el nen.
  • Una avaluació de la informació dels professors.
  • Exàmens físics.
  • Proves complementàries per descartar altres problemes.

Tots aquests recursos tenen com a objectiu detectar l’existència del TDAH, descartant aquells símptomes que siguin normals per l’edat o inquietuds relacionades a algun factor social extern. També s’han de descartar problemes mèdics (neurològics o endocrinològics), toxicitat per medicacions o drogues, problemes psiquiàtrics i pedagògics.

Només un diagnòstic minuciós conduirà al tractament més adequat per al nen. Una vegada que aquest s’estableix, el metge realitza un pla de tractament que pot incloure la participació d’un psicòleg, un pedagog, un professor de suport i d’altres professionals.

Entrevistes

El primer que farà un metge davant un nen amb possible TDAH serà escoltar els pares i el nen en una entrevista, perquè descriguin la naturalesa dels problemes del seu fill.

Durant la mateixa es recull la següent informació:

  • Història del desenvolupament i d’altres possibles problemes mèdics del nen.
  • Dades importants sobre la seva escolarització, ambient familiar, social, etc.
  • Antecedents de TDAH o altres problemes psiquiàtrics en familiars del nen.
  • Algun tipus de conflicte entre els pares.
  • Mètodes que tenen els pares per solucionar els problemes.

Totes aquestes dades són fonamentals per al diagnòstic; no hi ha tests ni proves que puguin substituir una entrevista detallada i acurada. Per això és important que els pares a respondre amb sinceritat al que es pregunta, sense amagar res, i no només donar detalls del que ells creuen que és important.

Altres probes

Qüestionaris per a pares i professors: s’utilitzen per detectar símptomes del TDAH i altres problemes (com ansietat, depressió, trastorn oposicional). Els qüestionaris són útils per avaluar la intensitat del trastorn i la resposta al tractament.

  • Avaluació del nivell intel·lectual del nen: per això solen utilitzar-se els tests d’WISC, de Leiter o de Raven.
  • Proves del llenguatge i específiques de l’aprenentatge: per avaluar la lectura, escriptura i matemàtiques.
  • Proves específiques d’atenció: Test d’Rendiment Continuat (CPT), test de Cares i tes de Stroop.

Criteris de detecció

El TDAH es classifica dins dels trastorns mentals. El seu diagnòstic es basarà principalment en el compliment d’un dels següents criteris, tots dos reconeguts internacionalment:

  • Criteris del manual CIE-10 (CIE-11 01/01/2022)
  • Criteris DSM-V

Criterios del manual CIE-10

Són els criteris diagnòstics reconeguts i establerts per l’OMS (1992) per diagnosticar un TDAH. El CIE-10 requereix que el pacient evidenciï:

  • 6 símptomes d’inatenció
  • 3 de hiperactivitat
  • 1 de impulsivitat

Aquests símptomes han de ser persistents i manifestar-se en més d’un ambient de la seva vida.

Criterios DSM-V

Els Criteris del Manual Estadístic i de Diagnòstic (DSM-V) són els més utilitzats i han estat establerts per l’Acadèmia Americana de Psiquiatria (2000). Aquí es defineix el TDAH d’una forma més àmplia i es requereix per al diagnòstic la presència de:

  • 6 símptomes d’atenció
  • 6 de hiperactivitat / impulsivitat
  • Símptomes en les dues àrees (sis de cada grup)

Els símptomes han d’estar presents abans dels 7 anys en almenys dos ambients de la vida del nen i durar com a mínim sis mesos. Per això, el DSM-IV-TR defineix un trastorn amb tres tipus possibles:

  • Hiperactiu / impulsiu
  • inatent
  • combinat

I a més, contempla la possibilitat que un nen amb TDAH de tipus inatent pugui no tenir cap símptoma d’hiperactivitat / impulsivitat.

Segons el DSM-V, tots i cada un dels següents criteris que s’han de complir per diagnosticar un TDAH:

Criteri A:

1. Durant sis mesos han persistit sis o més símptomes de desatenció, amb (1 o 2) una intensitat incoherent en relació amb el nivell de desenvolupament del nen.

2. Sis o més símptomes d’hiperactivitat-impulsivitat persisteixen durant 6 mesos amb una intensitat incoherent en relació amb el nivell de desenvolupament.

Criteri B: Alguns símptomes d’hiperactivitat-impulsivitat o desatenció que causen alteracions estan presents abans dels 7 anys d’edat.

Criteri C: Algunes alteracions provocades pels símptomes es presenten en dos o més ambients (per exemple, a l’escola ia casa).

Criteri D: Hi ha d’haver proves clares d’un deteriorament clínicament significatiu del funcionament social, acadèmic o laboral.

Criteri E: Aquest criteri obliga a descartar altres causes d’inatenció, com trastorns generalitzats del desenvolupament, esquizofrènia o un altre trastorn psicòtic, i trastorns psiquiàtrics (de l’humor, d’ansietat o de la personalitat).